Autor: Sílvia Pàez Casanovas / 28/03/2016

JO VULL VIURE LA CAÇA

JO VULL VIURE LA CAÇA

M’agrada molt l’esport. Sempre m’ha agradat i m’ha acompanyat. No és part del que faig, és part del que sóc. Gaudeixo fent esport. Hi ha hagut èpoques de tot, perquè el cos és savi i a vegades et diu, eh tu, para... Però podria dir que he arribat a extrems d’organitzar i esprémer al màxim el meu dia a dia, la meva jornada i fer-la girar al voltant de l’esport, aconseguint que el temps quadrés i que tot el demés s’hi adaptés, i la vida m’ha permès fer bogeries inconfessables, ho reconec. Però bé, l’esport és passió.

Així doncs, diferents activitats esportives m’han acompanyat al llarg dels meus anys. He descobert i gaudit d’algunes modalitats d’esport. Per descomptat la llista és infinita, me’n queden molts per aprendre. Però mai és tard. No hi ha res més gratificant que descobrir un esport, decidir que el vols practicar perquè et crida molt l’atenció, t’atreu… i aprendre’l de la mà de persones expertes, que t’arriben a transmetre la seva passió i, mica a mica, esforç rere esforç, anar-te introduint en el seu món, convertint-te tu també en un d’ells, arribant a compartir la seva passió fent-la també teva. L’esport t’enriqueix, t’ensenya valors, disciplina, et fa sentir sensacions increïbles i indescriptibles.

I per què us explico tot això? Doncs perquè veig que, si bé és fàcil introduir-te en una disciplina esportiva que t’ha atret, que veus que tens aptituds per dur-la a terme i que la tens al teu abast i és fàcilment realitzable, fa un temps que, de la mà d’un gran amic i una gran persona, he descobert una cosa que, malauradament, no és a l’abast de tothom a no ser que l’hagis viscuda en el teu entorn. M’estic referint a la caça.

I és que, al marge del que la societat pugui pensar, una societat marcada pels prejudicis, guiada per la ignorància, una societat que critica perquè desconeix, que jutja, que ataca, que assenyala amb el dit, una societat que demana respecte quan ni ella mateixa mostra respecte a la llibertat de l’ésser humà, jo personalment m’he sentit atreta i he sentit la necessitat, com a dona inquieta que sóc i amb unes ganes constants d’aprendre dia rere dia, de conèixer, de viure, d’assaborir la caça, de poder arribar a entendre, respectar i sentir aquest món com ho feu vosaltres, caçadors, perquè, ho admeto, jo era una completa ignorant d’aquest art de la caça i sincerament, mereix un respecte i admiració profunds.

Caçar és una passió. Ho sé. Ho he vist en la mirada dels caçadors. Ho he captat en les seves paraules. Ho he sentit a la pell. I us confesso que, quan t’adones d’això, internament penses que tu no t’ho pots perdre, que ho has de provar, que ho has de viure.

Així doncs, ja fa un temps que se m’ha despertat l’interès, tinc curiositat per aquest món i n’he conegut una petita parcel•la. Sincerament, reconec que m’agrada, m’interessa, cerco informació... I des d’aleshores tinc aquests pensaments al cap, ho veig amb claredat, caçar és una passió, i és com totes les passions que, com tots sabem, no tenen límits.


Recordo un bon dia, al bosc. Vaig poder gaudir d’un instant màgic, un moment gloriós. Es va aturar el món. Tinc la imatge gravada a la meva ment. Mai l’oblidaré. És difícil de descriure però estic segura que vosaltres heu viscut molts i molts d’aquests moments… però a mi, que era la primera vegada, em va despertar moltes sensacions difícils de plasmar en paraules. Aquell instant va ser quan tres espectaculars setter anglesos, aquests grans amics del caçador, aquests animals que parlen amb la mirada i que t’entenen a la perfecció, creant un binomi entre l’humà i l’animal que moltes persones no arribaran mai a entendre i molt menys a sentir, es van quedar parats, en una posició increïble, d’una elegància extrema. Estaven de mostra, vaig saber després. El món parat, i després, al cap d’una estona de silenci captivador, es va aixecar la becada i tot seguit el tret perfecte..... becada abatuda. Em vaig emocionar, vaig quedar meravellada, sense paraules, captivada pel moment i vaig dir, això ho he de viure.

Amb aquestes paraules tan sols pretenc, amb tota la humilitat i respecte possibles, doncs sé que aquest món de la cacera és molt gran i engloba molts àmbits i àrees, intentar fer una senzilla reflexió i transmetre com veig jo la caça, com pot veure’s des dels ulls d’una persona com jo, que fins fa un temps era totalment aliena a aquest món de la cinegètica.

Quan una cosa fa que et llevis sense pensar-t’ho a unes hores inimaginables de la matinada, a suportar situacions meteorològiques desfavorables, adversitats del clima i del terreny, a patir fred, a caminar i a córrer per llargs recorreguts, a travessar quilòmetres i quilòmetres per paratges i boscos, a llargues estona d’espera, a sentir cansament, extenuació, potser a vegades a perdre la paciència, a sentir frustració o desil•lusió, però que alhora et fa brillar els ulls, que et mou perquè et mou el cor i t’omple d’orgull i d’una alegria i satisfacció inexplicables, això és passió, això és caça.

Paraules que em vénen al cap quan penso en vosaltres, caçadors: sentiment, emoció, entusiasme, lluita, instint, valentia, coratge, perseverança, força, esforç, disciplina, dedicació, sacrifici, intel•ligència, tècnica, precisió, amistat, companyonia, honestedat, respecte i admiració pels animals, respecte a la natura, respecte a l’equilibri de l’ecosistema, i un llarg etcètera de qualitats.

Teniu la meva admiració i respecte, caçadors. Les passions, no es poden frenar.

Ni encoratjo ni animo a ningú, ni jutjo ni critico, tothom és lliure de decidir el que li agrada i el que no, jo tan sols sóc una persona que sempre ha pensat i segueix pensant que per entendre l’esport, has de viure’l. I la caça, s’ha de viure. I jo, vull viure la caça.


Sílvia Pàez Casanovas
Sòcia del Club Esportiu Becaders Catalunya

Sabadell, març de 2016.